“Tallar-se un peu amb una motoserra” i tot allò del què no parlem

Barcelona, Catalunya

Fotografia: Lukas Romero

Text: Adriana Agudetse

Ahir al vespre vaig veure Tallar-se un peu amb una motoserra a la Sala Beckett i no sabria per on començar. Potser per la cita de Clarice Lispector que es projecta abans de l’inici: “Soc un monstre o això és ser persona?”. L’obra està escrita, dirigida i protagonitzada per Bàrbara Mestanza i completen el repartiment Rosa Boladeras i Júlia Molins. Durant 120 minuts, la cita de Clarice Lispector és només una de les preguntes incòmodes amb les que el text de Mestanza ens obliga a enfrontar-nos.

La història segueix a dues periodistes (Mestanza i Boladeras) responsables d’un article que exposa a Ricard Roig, un famós director acusat de nombrosos abusos sexuals. Quan descobreixen que, arrel de la cancel·lació massiva que ha estat patint, Ricard Roig ha intentat suïcidar-se i ara està en coma, s’endinsen en una realitat que fa tremolar el seu discurs. Sobre tot quan la filla de l’acusat (Molins) apareix en escena.

Fotografia: Lukas Romero

De principi a final, no hi ha cap part de l’obra de Mestanza que no sigui rellevant a nivell cultural o generacional. Ja siguin les cartes de la Mae a la Rihanna, el Timothée Chalamet o fins i tot al Pequeño Nicolás en plena crisi existencial, el seu cercle de tests d’embaràs o les referències a Crepuscle, l’humor i el drama hi conviuen d’una forma tant harmoniosa com necessària. Potser són aquests moments els que permeten que els personatges et sacsegin quan et recorden que el consentiment hauria de ser “líquid” i que la violència és una tria.

Tot i que Tallar-se un peu amb una motoserra passa per temes com ara el classisme, la precarietat i la ferida familiar, ho fa amb consciència de que el discurs perfecte no existeix, però això no vol dir que quedar-se callades sigui una opció. La química entre les actrius, de la mà d’una escenografia captivadora per Albert Ventura i un gran treball de vestuari a càrrec de Néstor Reina, converteix aquest thriller sobre el #MeToo en una experiència immersiva de la qual no pots (ni vols) apartar la mirada.

Mentre tot col·lapsa al voltant de la Mae i la seva superior, Glòria, l’obra troba un espai per la història de la Gal·la. Com a espectadora, no pots evitar posar-te en el seu lloc, preguntant-te què faries tu en la seva situació i com processaries la dissonància cognitiva entre la persona que coneixes i la persona que tantes dones l’acusen de ser. El repartiment no podria ser més brillant: el ritme còmic de la Júlia Molins, la força de la Rosa Boladeras i la cruesa de la Bàrbara Mestanza són inoblidables. Per damunt de tot, l’obra captura a la perfecció els judicis i escrutinis sobre els discursos de les dones, que no es poden permetre un sol error quan lluiten per allò en el que creuen.

Fotografia: Lukas Romero

Tallar-se un peu amb una motoserra és un crit de ràbia femenina per tot el que hauria de ser i no és. Malgrat la serietat del que es representa, encara troben temps per burlar-se de l’ús de ChatGPT (mai imaginaràs en quin moment) i deixar-nos amb frases estrella com “Ets bona, però ets insuportable” o “Escric per por de no fer-ho”.

L’obra de Mestanza s’atreveix a retratar allò del què no parlem i les esquerdes de les nostres conviccions. Ens recorda que aquest món ens suscita a eliminar les parts de nosaltres que “molesten”, i en un panorama devastador, això es sent com un acte de resistència. Personalment, vull ser aquí molt fort.  

Pots anar a veure-la a la Beckett fins el 8 de febrer.